Què voleu que us digui, aquesta dona m'agrada, per saber polemitzar moltes vegades i fer-ho d'una manera elegant. Perquè diu veritats de la manera més clara possible i perquè parla al lector de manera intel·ligent (no com d'altres periodistes...). Diumenge vaig llegir aquest article de l'Anna Grau a l'Avui i que vaig trobar prou interessant. Parla i parlarà, per fascicles, sobre el gran fantasma desconegut que és la crisi i aquí teniu el primer capítol:M'he resistit fins ara a parlar de la crisi als Estats Units perquè no em sembla que sigui una cosa que es pugui explicar en 2.715 caràcters. Finalment l'Esperit Sant m'ha vingut a veure i m'ha inspirat per explicar la crisi per episodis (La crisi a peu pla I, La crisi a peu pla II, La crisi a peu pla III...).
És el meu pla de rescat particular davant d'una crisi que és financera, que és política i que és periodística. Un dels drames del periodisme és que el seu reiterat fracàs a explicar el món es fa més evident quan més necessita el món ser explicat. Aleshores el que d'habitud són vicis menors (frivolitat, mediocritat, avantposar el quedar bé amb qui dicta la informació que amb qui la llegeix) esdevenen pecats capitals dramàtics.
Jo sé que no em faràs cas del que ara et diré, lector. Jo sé que no et convenceré fàcilment d'escoltar una ràdio que no t'agrada o de llegir més d'un diari. Si després de disset anys escrivint a l'AVUI no he aconseguit ni que la meva família deixi de llegir en exclusiva La Vanguardia, a tu què t'haig de dir?
I en canvi si cada dia llegissis un diari diferent, fins i tot d'uns quants països -creu-me, no cal parlar anglès o francès per copsar l'essencial d'un article en aquests idiomes- t'adonaries que no és que la veritat no existeixi, sinó que està esmicolada i escampada. Com un mirall trencat.
El primer que vull que tinguis clar és que els diaris no viuen d'informar-te. El que tu pagues pel diari, dit amb tota la tendresa, és la xocolata del lloro. No en tindríem ni per al corrent que engega l'ordinador. Aleshores, vivim del que ens paga la gent que pensa que tu faràs cas del que et digui el diari. Naturalment, perquè aquest mecanisme funcioni el diari no pot publicar coses que a tu et facin mal d'ulls.
Per això l'AVUI no fitxa el Losantos i la COPE no fitxa el Sostres. El diari t'ha de dir en certa mesura allò que tu vols sentir.
El problema és que llavors tot el periodisme és invariablement un circuit tancat. Fixa-t'hi bé perquè això va molt més enllà de l'escombrar cap a casa, la censura o la manipulació política. El que hi ha és una forta retallada prèvia de la complexitat de la realitat.
Per això la informació tal com s'entén avui dia està genèticament incapacitada per explicar un merder com el de Wall Street. Fixa't que ja he arribat al final de l'article d'avui (tu no ho saps, però hauré de tallar la meitat del que porto escrit) i encara no he començat a parlar-te de la crisi. D'aquí a diumenge que ve, si us plau escolta'm. Surt de la closca. Obre els ulls. Llegeix-te no només l'AVUI sinó tots els diaris que puguis. Catalans, espanyols i del món.
Només així pots començar-li a veure les orelles al llop. Que, creu-me: són enormes.
A l'espera de noves edicions...
