The animals save the planet

I love ur smiley faces at the end ;)

Avui he pensat en la depi! Amelieee :p

Juntos, nada más amb Audrey Tautou i Guillaume Canet (idea original d'Anna Gavalda). De què parla aquesta pel·li? Doncs d'històries de vida i de somnis en camí de ser materialitzats! ;)Tot i el tràiler-spoiler no és una simple historieta d'amor!

jelou pipol!!

Avui dos cosetes:
la primera és un joc de lògica per trecar-s'hi una mica el cap!

Totes les persones que trobareu a una banda del riu han de passar a l'altra a través d'una balsa (mare, filla1, filla2, pare, fill1, fill2, poli i lladre). La balsa només aguanta dues persones alhora; i només la mare, el pare i el policia saben fer-la navegar. El lladre no es pot quedar sol sense la vigilància del policia; la mare no es pot quedar sola amb els fills perquè els pega (és un joc xinès, què voleu!) i el pare tampoc es pot quedar sol amb les filles perquè també les pega.

No desespereu!!


http://freeweb.siol.net/danej/riverIQGame.swf

només us diré que al final, poli, lladre, pare, mare i fills acaben aixecant els braços!!xDD

i el segon regalet...



La noche me resbala! Una cançó que sona prou bé! Sr Trepador de Dos Hermanas! ;)

besikisss

ps: avera si d'aquí poc ja podem fer el primer suparet a la meva república independent..!

Inútils n'hi ha a tot arreu...

De bon diumenge... anem a riure una miqueta! ;)

Prohibido prohibir

Fa un parell d'anys a aquestes alçades, la història del basq country encara durava... i tot el que havia de durar...! Ara estava buscant una foto per canviar el fons d'escriptori.... buscava platja... però inevitablement, no sé perquè, he anat a parar a aquesta carpeta! Nostàlgia? Ganes de repetir un viatge així! A l'estiu! I amb vosaltres! REs, quatre fotos...

un somriure, com el de la foto, i mil petons**

Yes, we can

Nous aires... L'era post-Bush promet! ara només cal que no ens decepcioni! De moment estem tots molt il·lusionats... ;)

I have a dream...

Yes we can*

New lifestyle

Fa dies que no actualitzo, i potser també estaré uns quants dies sense fer-ho. Primer perquè estava buscant feina, i segon, perquè ara ja en tinc i necessito situar-me. Aquí teniu una English teacher amb tots els ets i uts. Preparant també matèria per fer en anglès sobre science and social studies! El multilingüisme arriba a l'aula i la veritat que no està gens malament. És, sens dubte, més feina pel professorat, però agrait pels alumnes, que el dia de demà no tindran cap mena de problema per desenvolupar-se en un ambient anglòfon. Em sobta l'alt nivell d'anglès que tenen aquests marrecs sobretot pel que fa a la dicció. Estan creixent en un entorn que encara no els ofereix prou eines per desenvolupar una llengua estrangera (lease mitjans de comunicació, cinema and so on) però ells el parlen i l'entenen a la perfecció.

Doncs res, simplement primeres impressions.

Més endavant, més!

un somriure i mil petons!

laura

La crisi a peu pla (I)

Què voleu que us digui, aquesta dona m'agrada, per saber polemitzar moltes vegades i fer-ho d'una manera elegant. Perquè diu veritats de la manera més clara possible i perquè parla al lector de manera intel·ligent (no com d'altres periodistes...). Diumenge vaig llegir aquest article de l'Anna Grau a l'Avui i que vaig trobar prou interessant. Parla i parlarà, per fascicles, sobre el gran fantasma desconegut que és la crisi i aquí teniu el primer capítol:

M'he resistit fins ara a parlar de la crisi als Estats Units perquè no em sembla que sigui una cosa que es pugui explicar en 2.715 caràcters. Finalment l'Esperit Sant m'ha vingut a veure i m'ha inspirat per explicar la crisi per episodis (La crisi a peu pla I, La crisi a peu pla II, La crisi a peu pla III...).

És el meu pla de rescat particular davant d'una crisi que és financera, que és política i que és periodística. Un dels drames del periodisme és que el seu reiterat fracàs a explicar el món es fa més evident quan més necessita el món ser explicat. Aleshores el que d'habitud són vicis menors (frivolitat, mediocritat, avantposar el quedar bé amb qui dicta la informació que amb qui la llegeix) esdevenen pecats capitals dramàtics.

Jo sé que no em faràs cas del que ara et diré, lector. Jo sé que no et convenceré fàcilment d'escoltar una ràdio que no t'agrada o de llegir més d'un diari. Si després de disset anys escrivint a l'AVUI no he aconseguit ni que la meva família deixi de llegir en exclusiva La Vanguardia, a tu què t'haig de dir?

I en canvi si cada dia llegissis un diari diferent, fins i tot d'uns quants països -creu-me, no cal parlar anglès o francès per copsar l'essencial d'un article en aquests idiomes- t'adonaries que no és que la veritat no existeixi, sinó que està esmicolada i escampada. Com un mirall trencat.

El primer que vull que tinguis clar és que els diaris no viuen d'informar-te. El que tu pagues pel diari, dit amb tota la tendresa, és la xocolata del lloro. No en tindríem ni per al corrent que engega l'ordinador. Aleshores, vivim del que ens paga la gent que pensa que tu faràs cas del que et digui el diari. Naturalment, perquè aquest mecanisme funcioni el diari no pot publicar coses que a tu et facin mal d'ulls.

Per això l'AVUI no fitxa el Losantos i la COPE no fitxa el Sostres. El diari t'ha de dir en certa mesura allò que tu vols sentir.

El problema és que llavors tot el periodisme és invariablement un circuit tancat. Fixa-t'hi bé perquè això va molt més enllà de l'escombrar cap a casa, la censura o la manipulació política. El que hi ha és una forta retallada prèvia de la complexitat de la realitat.

Per això la informació tal com s'entén avui dia està genèticament incapacitada per explicar un merder com el de Wall Street. Fixa't que ja he arribat al final de l'article d'avui (tu no ho saps, però hauré de tallar la meitat del que porto escrit) i encara no he començat a parlar-te de la crisi. D'aquí a diumenge que ve, si us plau escolta'm. Surt de la closca. Obre els ulls. Llegeix-te no només l'AVUI sinó tots els diaris que puguis. Catalans, espanyols i del món.

Només així pots començar-li a veure les orelles al llop. Que, creu-me: són enormes.

A l'espera de noves edicions...

Donavon Frankenreiter

Donavon Frankenreiter - It Don't Matter

Great song! Ara que comença a venir el fred (en breu tindreu una disertació sobre el tema) sempre va bé escoltar cançons com aquesta, que et recoreden l'estiu, les onades i la caloreta...!

Festa Facultat

Avui m'he passat la tarda ordenant cd's i fotos i... voilà... he trobat aquesta! JEjej vaia records... Suposo que ara ja es deuen estar fent els preparatius per la festa de la facultat! Però com aquella primera... segur que no hi ha hagut res igual! Gent realment maca corria per la facultat, algun dia m'agradaria saber què se n'ha fet ;)

un petonàs*des de la nostàlgia...

Gossip Girl

Ahir vaig acabar de veure la primera temporada d'aquesta serire que he descobert via on-line i que es diu Gossip Girl. Aquesta història, que a l'estat espanyol s'estrenarà a principis de desembre pel canal AXN, versa sobre els problemes d'un grup d'adolescents de l'alta societat de Manhattan. La figura de la Gossip Girl, que és la protagonista tot i que ningú sap qui és, fa públics tots els escàndols dels personatges de la sèrie a través d'una pàgina web.

Tastant-la una mica, els més observadors s'adonaran que té una retirada a una mítica sèrie americana: Orange County; però Gossip Girl és molt més directa, molt més incisiva. Després de veure com a O.C els personatges s'emborratxaven o mantenien sexe explícit; en veure Gossip Girl, ens adonarem del tractament naif que donaven a OC a tots aquests temes. Malgrat aquesta diferencia es poden establir paralel·lismes entre personatges: Summer-Blair, Marisa-Serena, Ryan/Cohen-Dan,...

La sèrie s'aprofita molt bé de tot el món tecnològic: tant és així que tots els protagonistes estan subscrits a la pàgina de la Gossip Girl, i qualsevol xismorreo, arriba als seus mòbils a l'instant de ser publicat. De la tmateixa manera, si els personatges tenen algun tipus d'informació que pot interessar a la Gossip Girl, li poden enviar a través de fotos, vídeos, o missatges via mòbil. Tot plegat li dóna a la sèrie un ritme vertiginós que et fa mantenir l'atenció fins al final.

Així que ja ho sabeu, doneu-li una oportunitat a aquesta història entre adolescents perquè us donarà una grata sorpresa!

XOXO,
Gossip Girl*

T'agrada la música indie?: Tens poca autostima

Avui rondant per aquests móns virtuals he descobert aquest article de El Pais on s'explica la correlació que hi ha entre la música que escoltes i la manera de ser... Últimament estic descobrint força música de l'anomenada independent, però per això no em considero una persona amb poca autostima tal i com diu aquest estudi! Tot seguit teniu el reportatge complert, us hi sentiu identificats? Ja direu!

Un estudio realizado a 36.000 voluntarios establece vínculos entre personalidad y gustos musicales

Los aficionados a la música clásica y el jazz son creativos; los amantes del pop trabajadores y, a pesar de los esterotipos, los fans del heavy metal tienen un carácter suave. Es lo que afirma el profesor Adrian North, de la Universidad Heriot-Watt de Escocia, que ha estado estudiando las relaciones entre personalidad y gustos musicales.

"La gente a menudo define su sentido de la identidad a través de su gusto musical, sus prendas de vestir, la elecciones determinados bares para salir o el empleo de ciertas palabras del argot", señala North. "No es raro pensar que la personalidad pueda estar vinculada a las preferencias musicales", añade.

En lo que supone, según North, la mayor investigación sobre gustos musicales y personalidad, los científicos preguntaron a más de 36.000 personas de todo el mundo para evaluar cuánto les gustaban 104 estilos de música diferentes

"Los investigadores han mostrado desde hace décadas que los aficionados al rock y al rap son rebeldes, y que los fans de la opera son prósperos y bien educados", señala North, quien añade que "ésta es la primera vez que un estudio muestra vínculos entre la personalidad y el gusto por un amplio abanico de estilos musicales".

Jazz, blues...

El estudio concluye que aquéllos que se decantan por el jazz y la música clásica son creativos y tienen una alta autoestima, aunque los primeros son extrovertidos y los segundos tímidos. Los aficionados al country tienden a trabajar duro y a la timidez, mientras que los fans del rap son extrovertidos y los amantes de la música independiente (indie) carecen de autoestima y son huraños. Aquéllos a los que les gusta el soul pueden animarse: el estudio afirma que son creativos, extrovertidos, dulces y contentos consigo mismos y que, además, tienen la autoestima alta.

Si alguna vez usted se ha preguntado por qué los conductores de coches deportivos caros suelen escuchar música a todo volumen, North puede ofrecer una explicación: Los que escuchan música machacona son más propensos a pertenecer a una horquilla de ingresos elevados, mientras que aquéllos que escuchan sonidos relajantes tienden a situarse en la parte baja de la escala de sueldos.

North sigue buscando voluntarios que quieran participar en su estudio. Más detalles en www.peopleintomusic.com

El Pais 5/09/08

Aquellos maravillosos 70

Noiets, estic descobrint aquesta serie... sta molt guai! Els diàlegs són una passada, i en aquest vídeo en teniu una prova! jejeje

Demà us posaré una altra sèrie que estic seguint d'aprop...i em té força enganxada! Surprise, surprise...

Laura

Russian Red

Aquesta noieta té una veu espectacular! Varem intentar d'anar a veure-la en directe per la Mercè però va ser impossible...! Massa gent!, però tothom diu el mateix: genial! Així que us deixo aquest vídeo i jutgeu vosaltres mateixos...

:)

Open again

Bueno, bueno...qui ho havia de dir...
Doncs sí, diguem que al final me decidit a reiniciar això del bloc. En volia fer un altre, però amb un rentat de cara n'hi ha hagut prou. Així que ja podeu tornar a estar atents a les novetats...

:)

un somriure i mil petons*

Ara va de clips

Doneu un cop d'ull a aquest videoclip! És divertit i original! Transmet bon rollo!
=)


THE BPA - THE BPA 'TOE JAM' FEAT. DAVID BYRNE & DIZZEE RASCAL from Fabio Resende on Vimeo.

Paulo Cohelo

I ja posats, fem-ho bé...

Paulo Cohelo deia que un nen sempre pot ensenyar tres coses a un adult: a posar-se content sense cap motiu, a estar sempre ocupat en alguna cosa, i a exigir amb totes les seves forces allò que realment es desitja.

Per què a vegades ens oblidem tant fàcilment que també hem estat nens? Sort que hi són ells per recordar-nos-ho!

Una de sexe

Entremig d'estudi i estudi doncs va bé fer una paradeta. De fet, simplement és per ajuntar un text que ja volia afegir la setmana passada però no vaig tenir temps... :S Es tracta d'un escrit que va fer la Bibiana Ballbè a una de les pàgines de l'Avui. Sota el títol Una de sexe ens parla d'amor; concretament de cinc classes d'amor, que es poden viure alhora o per separat... no sé què en penseu?

1. Amor flexible. Aquest s'adapta a tot. A una taula de billar, una tenda de campanya, una piscina, a un ascensor, a un cotxe, a un pis petit, i a un de gran. A un geminis, un aquari, o un balança. A un periodista, un electricista o un dentista. És aquell amor sense manies, que no s'atreveix anar al cine, però triomfa al llit, que és més emocionant i no compromet tant.

2. Amor guerrer. El que ha superat la bogeria de l'enamorament, i s'ha encarat al després. Aquell amor valent que aprova amb nota el pas del temps. Lluitador. Tenaç. Reposat. Però enginyós i sorprenent. Aquell amor que pren la iniciativa, i aporta solucions . L'amor més sacrificat. I el més reconfortant.

3. Amor pragmàtic. És aquell que et fa el sopar, et planxa les camises, va a buscar els nens a col·legi, organitza les vacances, fa les maletes, aguanta la mala llet, esquiva les males cares, ignora sospites. Perquè quan està tot organitzat, és molt difícil plegar i tornar a començar.

4. Amor perfecte. És aquell que neix al moment perfecte. Que té la casa perfecta, la feina perfecte, la família perfecta, els amics perfectes. I que després d'un casament perfecte, amb un bufet perfecte, una festa perfecta, i una lluna de mel perfecta, s'acaba per una tercera persona que resulta ser la perfecta.

5. Amor telegràfic. Amor intens. Stop. Emocions potents. Stop. Decisions incoherents. Stop. Persones diferents. Stop. Opinions divergents. Perspectiva fatal. Stop. Crisi descomunal. Stop. Final letal. Stop.

Últimament sempre que vaig a ca la maika acabem fent maratons de sèries. Sempre que les circumstàncies ho permeten, és clar... Ahir tocava Sex and the city. La veritat que ha estat un gran descobriment, després de tants anys sentint a parlar d'una sèrie que es deia Sexo en Nueva York i que era la canya; mira, als 22 anyets l'he descobert. La veritat és que les aventures de la Carrie and co no tenen desperdici... Quan no tenim Sex and the city, tenim Ally McBeal... que pel que és... : dones plenes d'èxit laboralment parlant i que són un fracàs pel que fa als temes amorosos. Situacions predictibles, divertides i que et fan adonar que a la vida no es pot tenir tot. Com es pot arribar a tenir tot i trobar-se alhora tant buit per dins?

La tarda va acabar en una expo per Gràcia. Jo crec que estava millor la casa que les fotos! jajaja que va! les fotos molt guais, molt artístiques tb, que després de veure tanta foto per a premsa diària, doncs s'agraeix. A més, la temàtica era la mar, i ara que comença l'estiu, doncs venia de gust :) Importància del joc amb la llum que alguns dels autors tenien en comú. I la sala, excepcional. Jo si la tingués, no la destinaria a casa d'exposicions, ja us ho dic ara... xD

un somriure i mil petons :**

Drawing happiness =)

Fa dies que no actualitzo. Vaig començar el blog amb il·lusió i empenta i des de fa un temps, cada dia em costa més escriure... I de fet m'agradaria explicar alguna cosa agradable però després de l'experiència d'aquest cap de setmana, ja us avanço que no és cap relat amable. Resulta que vaig tenir un accident anant en cotxe. Tornava de Barna per la c-17 direcció Vic, i per les fantàstiques corves del Tagamanent, amb la carretera mullada, vaig perdre el control de les rodes del darrere. Volent readreçar el cotxe, vaig xocar contra la mitjana i, acte seguit, vaig volcar. Afortunadament, pel que va ser l'accident, estic bé. Fa dies que estic pensant que dec tenir algun àngel que té cura de mi, àngel o ésser eteri o matèria amòrfa...no sé. La qüestió és que em podia haver fet molt de mal, i no me n'he fet. He "tornat a néixer" i estic, tot i que amb contusions per tot arreu... amb ganes de fer moltes coses: No deixis per demà el que puguis fer avui... n?

Jack Johnson

Ja queda menys per veure a aquest crack de la música en directe...

Ràdio Taradell, 25 anys

Cesk Freixas, la gran descoberta d'aquest Sant Jordi

Sant Jordi

Avui ha set una mica sant jordi a casa. Quan he arribat tenia la rosa allà al menjador. El primer que he fet ha estat anar-la a olorar. Després ve el meu pare, em saluda, i abans de demanar-me com va tot em diu: ja has vist la rosa? ;)

Al final va ser un Sant Jordi diferent, em vaig quedar sense massa paradetes i acabant-me conformant amb el llibre que em va regalar l'avui, per cert, que l'he començat i promet! de l'autor d'american psycho... i després volia Barça i concert. Però resulta que vam arribar tard al concert i tampoc vaig acabar de poder veure el Barça... 0 a 0... coses que passen, a veure què tal ens va a Old Trafford. Els de l'enderrock no van pensar massa alhora d'escollir una data... El cartell, excepcional; però la coincidència amb Sant Jordi i amb un partit de semis no va ajudar gaire... poqueta gent. Però va ser genial! Felicitats als d'Enderrock i a veure si d'aquí 15 anys escullen millor la data!

Pic: un regalet de les floretes més maques!

Laureta*

It's too late to apologize

I'm holding on your rope,
Got me ten feet off the ground
I'm hearin what you say but I just can't make a sound
You tell me that you need me
Then you go and cut me down, but wait
You tell me that you're sorry
Didn't think I'd turn around, and say...

Uouououou

Aquí la teniu! Amy txacolínhouse a gernika!! Primícia darlings!!

jajajaja

.*

When the stars go blue

Dancin' where the stars go blue
Dancin' where the evening fell
Dancin' in your wooden shoes
In a wedding gown

Dancin' out on 7th street
Dancin' through the underground
Dancin' little marionette
Are you happy now?

Where do you go when you're lonely
Where do you go when you're blue
Where do you go when you're lonely
I'll follow you
When the stars go blue, blue
When the stars go blue, blue
When the stars go blue, blue
When the stars go blue

Laughing with your pretty mouth
Laughing with your broken eyes
Laughing with your lover's tongue
In a lullaby

Where do you go when you're lonely
Where do you go when you're blue
Where do you go when you're lonely
I'll follow you
When the stars go blue, blue
When the stars go blue, blue
When the stars, when the stars go blue, blue
When the stars go blue
When the stars go blue, blue, blue
Stars go blue
When the stars go blue

Where do you go when you're lonely
Where do you go when you're blue, yeah
Where do you go when you're lonely
I'll follow you, I'll follow you, I'll follow you
I'll follow you, I'll follow you, yeah
Where do you go, yeah
Where do you go, Where do you go

No "la" cançó del viatge... però indiscutiblement una d'elles... =)

Euskal Herria

Ja hem tornat del País Basc! Una passada! Pobles, poblets i més poblets. Un cotxe. Molta aigua. De la que queia del cel i de la nostra... (per cert, el trasnvassament es podria fer de l'Urumea i deixar l'Ebre i el SEgre tranquils...) Hospitals psiquiàtrics, borratxes a les 3 del matí que no deixen dormir, una herva que, si la toques, rellisques fins avall... la rossa que li fotia les banyes al seu home amb el seu cunyat, i mil històries més. Ara per ara l'amy sta en standby.... però tranquils que la txacolín house tornarà aviat! Us ho prometo!

Nens merci per aquests dies! Ho necessitava!

Un txacolí i un somriure!

Dècada dels 80

Us sonen aquestes cosetes? Si vas néixer durant la dècada dels 80, molt probablement et recordaràs de tots aquests elements indispensables per la vida diària... El rellotge Casio, per saber en tot moment a quina hora viviem; la cinta de K7, amb les que ens gravàvem els programes de ràdio del 'disc sol·licitat' per reescoltar-los una i altra vegada; les Converse, qui m'hagués dit que ara tornaria a portar-ne??; les bales amb les que jugàvem a l'hora del pati, els tazos, cromos de picar i variants diverses; On és Wally?, nits senceres buscant el chiquiliquatre de les ulleres de pasta; Màgia Borràs; Quién es quién; Playmòbil; la Game Boy!; el telescketch, divertit invent pels petits grans artistes; també aquella espècie de mà que s'enganxava a tot arreu...; i com no, la meva primera adquisició tecnològica: l'Alcatel One Touch Easy, amb això vaig entrar a l'era digital.

Quins records....

un somriure i mil petons**

Feliços 24!

Aniversari de la Gemma.

Kdd als Vinyals a les 10.

La laureta, com sempre, tard. 10:40 als Vinyals. Més o menys... però aquest cop tenia justificació... venia de barna de celebrar l'aniversari de me cosina... :S jejeje

La pistatxera dixaraxera en feia 24! viejaaaa!! Els pistatxos al complet! I el vi que no vaig tastar, més aquell beuratge taronja que em vau dir que era 'tang' van fer la resta! Després acabem com acabem! Xarrupant, xarrupant per clamor popular! Sort que no se'ns veuen les cares! jajaja! Dir que vaig guanyar el concurs de xarrupar flam no sé si és un honor, o... bueno, la cosa és que estava deliciós i... vam repetir! xD

vaia tajaaaa!! Nens, tranquils! que això només és un preludi... A partir de divendres... molt més!

BSO: Jack johnson, of course ... jejeje, què us pensàveu? i re, men vaig a numir que demà m'haig de llevar d'hora! que tinc metge!

Nanittt

Petonets***

Countdown...5, 4, 3, 2, 1

Bueno nens, semblava que no podia ser... però al final la data s'acosta! de fet el dia D ja és aquí! Divendres ens les pirem! Bufff... Ho necessito més que mai! Necessito un break de feina i de la uni! Ja! 4 dies de descans total. Al nostre ritme, bueno, al del pistatxos car... Per cert, el tema maletes em preocupa... fa temps que ho dic però ningú em fa cas! Divendres ens trobarem allà, amb quatre maletes (la meva immensa...) i no hi cabrem... A ningú més li preocupa? Les maletes, i els sacs, i els cds! no ens oblidem dels cds! que per cert, davant el vostre boicot a les meves propostes musicals, he decidit fer-me un cd with my music :P (ara pq el cotxe no tingui reproductor... '¬¬)

Ale nens, m'agrada que anem escalfant motors! A terres basques ens hi espera tranquil·litat i una mica de festa... (oi?!)

un somriure*

laureta

Pic: (abreviatura de la paraula picture, en anglès, o almenys així li diuen a les 'fotos els adolescents de 17 anyets acabats de fer...jejej re, paranoies) Això de la foto és San Juan de Gazteluaxe. El contrallum li dóna a la foto una calidesa excepcional! A plena llum del dia però, encara és més espectacular!!

I voltant, voltant per aquests móns internàutics he trobat aquesta foto que veieu a sota. És una imatge curiosa: Bilbo com a centre del món i de qualsevol galàxia de l'espai exterior! jajajaja

Qui s'ha menjat la mousse?

Quin fart de riure cada vegada que veig aquest anunci per la tv! Aquest nen és una passada! És que si t'ho diu així de convençut, jo em creuria que no s'ha menjat la mousse! Encara que porti la xocolata escampada per tota la cara!

Volia trobar-lo en una llengua més propera... però només ho he trobat en francès pel youtube!

un somriure*

laura

Sau

Una tarda qualsevol, 4 pistatxos i un cotxe es troben de cop i volta enmig d'un desert. Un desert? Bé, últimament ho sembla; abans deien que era un pantà. Però fa temps que no hi veiem aigua. De fet, cada dia n'hi ha menys.

Hi havia anat feia poc però no recordava totes les valles que impedeixen arribar a l'antiga església (risc de desprendiment, o això diuen) El cas és que en aquest magnífic paratge, un pistatxo es va perdre (..?), en kitus escrivia missatges i feia fotos amb el mòbil, la sílvia va agafar la meva cam i també vinga a fer fotos! Jo passava fred... xD Paratge tranquil, no com la última vegada que hi vaig anar que estava ple de domingueros. Aquest cop n'hi havia uns fent una rave, però aquests no molesten i van al seu rollo.

No ens vam ni acostar a l'aigua. Parlant de les nostres coses. I en vallbona voltant lluny, clar. No fos cas... ;P

La tarda es va acabar a Vilanova de Sau prenent un cafè amb llet ben calentó i unes patates (sí unes patates..!?!) Som raros, què vos fer-hi!

III Cimera de Miravet

Nens! L'havia de penjar! Que macus estem tots plegats al terrat del castell! Bonic cap de setmana, feia temps que no reia tant! La pròxima quan serà...?

un petonet**

Monegal i la croada socialista

Article de Ferran Monegal: 'Ni ZP ni Rajoy van anar a 'Mr. España''

FERRAN MONEGAL

(Blablablabla...)

CUNÍ DÓNA UNA ALEGRIA A DURAN LLEIDA --. Assenyalem el millor moment, el més pictòric, el més humà, del Debat dels polítics a TV-3. Va ser a la introducció, quan Josep Cuní glossava la importància de la trobada que es disposava a moderar. Deia que totes les enquestes asseguren que els vots de Catalunya seran decisius per a la presidència d'Espanya; i quan va afegir: "Conclusió: la importància del que veurem i escoltarem a continuació està fora de dubte", en aquest instant, en aquest moment, el realitzador va manar als seus càmeres que enfoquessin Duran Lleida. ¡Ah! llavors vam poder veure el somriure de satisfacció que es dibuixava a la cara del polític de CiU. Aquesta advertència de Cuní, que Catalunya serà decisiva en l'elecció del president espanyol, va ser per a Duran com una injecció de vigor. Són tantes les aspiracions d'aquest polític, la seva il.lusió per tenir pes a Madrid, que les paraules de Cuní li van actuar al cos com una injecció de Reflex combinat amb Linimento Sloan.

Aquí tenim un trosset de l'article que ha escrit el Monegal pel Periódico d'avui sobre el debat de divendres. Critica al Cuní? Que estrany. Critica que piqués l'ullet a Duran i Lleida? Que estrany. Diu que Duran es va sentir com si el Cuní li estigués injectant Reflex en vena? ... Què passa en aquest país que ens hem de dedicar a dir obvietats?

Però el monegal no era analista televisiu?

Per cert, la cosa encara té més gràcia si vas a la pàgina del periódico i llegeixes l'article sencer. Resulta que a l'espai visual on apareix la referència aquesta al debat-Cuní-Duran, al senyor Monegal li han posat l'anunci de campanya del Duran de Respectaran Catalunya.

Ironies de la vida....

Sitting, Waiting, Wishing - Jack Johnson

Treball de flash però ara toca un descans...

És un gust veure disfrutar així a la gent fent música!

-In between dreams, 2005-

Corinne Bailey Rae - Put Your Records On

Aquí teniu una proposta molt fresca! A veure què us sembla!

Bona recomanació ;)

Sociates...

Que consti que no és que em caiguin malament... però prefereixo tenir-los lluny. Es tracta d'aquella espècie rara que són els socialistes catalans. Ni d'aquí, ni d'allà, però això i allò. No sé, suposo que en el fons els tinc respecte (si més no a me mare segur) però encara no entenc moltes coses de les que fan...

Avui anava tard (sí, com sempre). Però avui gairebé tinc un accident per culpa de la Chacón. Sí, sí, tal i com ho llegiu. Ja arribava uns cinc (o deu) minuts tard i encara havia d'anar a buscar a la Mariona. Surto del parking sense mirar massa (algun dia atropellaré a algú) i encaro la Carretera de la Guixa sense massa por a l'accelerador. Si anava una mica ràpid. A punt d'entrar a l'encreuament de la Poncella i... m'haig t'aturar en sec. Resulta que el semàfor estava vermell però un fantàstic cartell de la Carme Chacón el tapava (vermell...clar, i jo sense relacionar-ho...). El cas és que podia haver tingut un accident si no hagués vist el semàfor i hagués passat tranquil·la i confiadament perquè no hauria vist el Seat Ibiza verd que venia a tota òstia.

Maleïts socialistes... i maleït també el regidor d'urbanisme o qui coi posi els cartells electorals davant les senyals de trànsit!

Berliner

Segurament aquesta no és la millor foto de tot el viatge, però almenys hi sortim totes (fins i tot el veí que no em vaig fer...)! Avui fa un any, més o menys, que ens en vam anar a passar uns dies a la capital alemanya. Amb la il·lusió i les ganes de passar-ho bé el viatge no em va decepcionar gens! En guardo un record esplèndit: els has estat, muerte al hippy, franken, filix, white trash, becks i mil moments més que van fer d'aquest viatge una aventura especial.

Fa temps que intentem quedar, i no hi ha manera de reunir aquestes set meravelles per fer un soparet i posar-nos al dia!! Ja ens val! Espero que ens posem d'acord ben aviat!

Aquesta vigatana us troba mooolt a faltar! Sou les millors periodistes que s'haurien pogut convertir en les meves amigues! ;)

Us estimo molt!

Un somriure i mil petons*

La paradoja espacio tiempo (EPR)

Mireu què he rebut... és llarg però val la pena.. xDD si més no pels fotògrafs:

Como todo el mundo sabe, los fotógrafos somos una especie diferente a las demás y para nosotros no existe ningún tipo de limitación física ni temporal, podemos viajar a través del espacio tiempo sin ningún tipo de problema, y hacer fotografías de todo aquello que nuestros queridos compañeros los redactores necesiten para complementar sus textos en los periódicos. Todo esto viene debido a la petición de fotografía que me hizo un compañero el pasado domingo día 3 de febrero, cuando llegue a la redacción a las 19:00 horas después de hacer las fotos del partido de fútbol del Hércules. Este compañero me pidió si podía ir a fotografiar una piñata de carnaval infantil, que no estaba apuntada en las previsiones del día, y que había sido a las 12:00 de la mañana en la explanada. Por supuesto como ya he dicho antes los fotógrafos no nos regimos por las teorías físicas, ni generales, ni relativistas, así que tranquilamente le pedí al redactor que me indicara exactamente donde había tenido lugar el evento y la hora exacta de este, con el fin de poder calcular correctamente las coordenadas espacio temporales, ya que habían pasado 7 horas desde el acto y un error en los cálculos nos puede hacer que lleguemos pronto o tarde, con el consecuente derroche de energía. Asimismo procedí a realizar los cálculos físicos que a continuación voy a detallar, para evitar que los compañeros de administración se enfaden cuando vean a final de mes el parte de gastos que voy a pasar, dado que los viajes espacio-temporales no salen muy baratos hoy en día.

Para poder viajar en tiempo necesitamos acelerar nuestro cuerpo a una velocidad superior a la de la luz, y como queremos llegar en el menor tiempo posible, pondremos más o menos unos 10 minutos, y el carnaval se había celebrado 7 horas antes, entonces deberíamos ir a una celeridad 42 veces más rápido que la luz. El peso del individuo con cámara de fotos y casco ( deberemos de usar algún tipo de protección no sea que ocurra una desgracia mientras plegamos el espacio) es de unos 70 kilos, por lo que según la ecuación de Einstein (E reposo = mc2), la energía que necesitamos es de 1,2*1022 Julios, esta es 2509 veces la energía eléctrica consumida por España en el año 2006 en toneladas equivalentes de petróleo, claro esta que esto es solo el viaje de ida, que la vuelta es más de lo mismo, por lo que el gasto equivalente en kilómetros que deberíamos poner en el parte superaría con creces el millón de euros.

Una vez expuesta la teoría y los cálculos, ya estamos preparados para realizar el viaje, pero ya que vamos al pasado para hacer una foto de las 12 de la mañana, le preguntamos al resto de redactores si necesitan alguna foto de playa, que tampoco estaba en el parte pero el día ha salido caluroso y no hay que olvidar que estamos en febrero.

Después de estos cálculos resumidos no cabe duda decir que la foto se hizo ( ya he avisado que este mes los gastos se disparan) y salió publicada (eso es fácil de comprobar), pero haciendo una pequeña reflexión ya puestos ¿Por qué no empezamos a viajar en el tiempo para hacer entrevistas a personajes históricos y darlas a doble pagina en el dominical con fotos grandes y artísticas? además de poder estar en sitios en los que ocurrió algo importante y de lo que no tenemos fotos (esto es solo una opinión personal).Para terminar, nada mas decir que cuando le den el premio Nóbel a la sección de fotografía del diario Información de Alicante, deberemos hacer una especial mención a todos esos compañeros de redacción que nos han motivado para realizar descubrimientos increíbles, para poder acompañar sus textos con unas preciosas instantáneas.

Els pistatxos se'n van de viatge!

Síiiii!! I us preguntareu: un altre cop? cal...? jejeje doncs sí! Si tot va bé, per setmana santa, santtornem-hi!! xD Des de fa un temps hi he anat un munt de vegades...i no em canso mai! per què serà?

les meves nenes maques

En el meu intent d'aprendre a fer anar el Photoshop he creat aquest collage! jejeje m'ha costat eh..! Meri, Ingrid, Glòria, Mariona, Maria, Núria: us estimo moltíssim!

un petonàs***

Lenny Kravitz, here he goes again!

Hola a tots! fa dies que no actualitzo :S Ahir vaig fer un preciós escrit sobre l'enllaç de l'Anxu però el tinc en una llibreta... així que espero que demà pugui penjar-lo però de mentres... us presento lu nou de Lenny Kravitz! sempre que redescobreixo a aquest paio m'agrada més i més (Sí sílvia, tenim telepatia, ja he vist l'entrada al teu bloc...) ha set la noti del dia... d'ahir...xD

muasmuas

What goes next...

Ara tinc soneta ja, porto unes setmanetes durilles... :S però demà a vera si puc escriure alguna cosa sobre la gran notícia de la setmana! I no us feu il·lusions... no és que hagin descatalogat el Tomate... juju

Mendetz

Gràcies a me germana he descobert aquest grupet barceloní que m'ha sorprès! Ho fan prou bé! Tenen una música moolt fresca! Em recorden una mica, si més no al principi d'aquesta cançó, als scissor sisters... No sé, espero que us agradi!

Le falta foco a la foto...en los ojos!!

Aquesta fotografia no té el foco massa definit... i què! a que sta guai...? doncs ja sta... xD

Una bateria, dues bateries, tres bateries

Un dilluns qualsevol. Vaig a currar. Quedo amb els col·legues de classe per fer fotos. Surto pitant de la feina. Dino ràpid en un d'aquests restaurants all you can eat. Sin prisa pero sin pausa. Sé que he quedat. No vull fer tard (és un dels propòsits de la llista pel nou any!) Miro el meu rellotge: el mòbil. No es desbloqueja. Potser no he apretat bé les tecles. El miro a contrallum. Merda, està apagat. Ja sabia que tenia poca bateria des d'ahir a la nit quan vaig decidir que no aniria a dormir a casa però em pensava que aguantaria. Òbviament no tenia carregador. La improvització mola. Si no, segur que m'hagués perdut una interessant conversa cinematogràfica. Però hi ha altres coses, com el carregador del mòbil, en les que no penses. Surto corrent del restaurant, deixant el culet del cafè que tant m'agrada. L'ànsia de saber quina hora és i el fet que segurament estic arribant tard permeten que m'oblidi del piti de després de dinar!

Entro al metro i miro: són les tres i trenta-tres. Bonica coincidència numerica, penso. Verdaguer està a dues parades. No arribo tan tard. Surto del metro a i 37. Hi ha dues sortides i òbviament surto per la que no és. Per què no em fixo mai? Arribo i no hi ha ningú. Per què? Vaig tard, ja ho sé. Però on són els 10-20-30 minuts de cortesia? De seguida m'adono de l'estupidesa dels meus pensaments. Cortesia?

De sobte, començo a pensar que abans, les coses eren diferents. Molt diferents. Abans, si m'haguessin dit, quedem a casa meva, que està al costat del metro, m'hagués apuntat el carrer en un tros de paper. No hagués esperat a que si arribava tard, i ja no hi havia ningú, no passa absolutament res perquè còmodament puc trucar per dir: on és el carrer exactament? Veieu l'estupidesa de tot plegat? Quedes amb algú sense acabar de quedar-hi perquè quan arribi l'hora o estiguis al lloc que més o menys està a prop, truquis per requedar i reconfirmar.

El telèfon mòbil ha canviat les relacions interpersonals. I tot plegat a únic benefici de les grans companyies telefòniques. I t'adones també, que en l'era de la tecnologia i les comunicacions instantànies, tot està al destí d'un aparell que emmagatzema energia. Perquè vull un mòbil tres ge, que em permet fer videoconferències, parlar per internet i no sé quines pijades més? Jo només volia saber la hora, arribar puntual i no haver de fer cap trucada per demanar on era el carrer exactament. Maleïda bateria...

El Raval

No em puc estar de comentar la gran altra notícia de la setmana. La detenció de 14 islamistes al Raval de Barcelona. Surt el Saura dient que no tenen indicis que volguessin atemptar, però els tenen en presó preventiva. Mantenen la defensa en favor del pastisser del carrer Hospital assegurant que ‘era bon home’ i resulta que era l’ideòleg de l’equip. Venen tres persones disposades a perdre la vida per la causa santa, però estranya molt als veïns el fet de veure’ls desesperats buscant feina; i és clar, ‘algú que busca feina enèrgicament no pot estar pensant en suïcidar-se’. Absurd.

Estats Units no ha viscut, i molt probablement no viurà, un altre fatídic 11-S. A Londres tampoc es tornarà a repetir un 7-J. Però, per què l’estat espanyol sí que ha estat a punt de tornar a viure un altre 11-M? És inacceptable. Cal introduir a la memòria col·lectiva que aquest estat on ens ha tocat viure és objectiu dels terroristes. Ells ho diuen als comunicats via youtube que fan. Però el Saura i d’altres polítics similars no ho volen veure. No es tracta d’alarmisme, sinó de realisme. Senzillament. Realisme que demostra que els presumptes activistes, no eren tan presumptes; realment tenien intenció d’atemptar. Tenien en el seu poder explosius i un temporitzador. Sis dels catorze detinguts ja estaven completament preparats per cometre un atemptat suïcida. Es volia fer el passat cap de setmana, concretament al metro de Barcelona.

Saura: vull tranquil·litat. Vull saber el que passa. No pots sortir a parlar dient que no passa res. Donant a entendre que segurament la policia s’ha precipitat amb les detencions. I que pobrets els immigrants que sempre són diana fàcil. Si la incompetència no et deixa governar bé, plega. No enganyis a la gent. Si no, el pròxim dia fes com el teu col·lega de Madrit; el Rubalcaba. Callant durant tota la setmana i deixant que la feina bruta d’informar, la facin aquells que estan més desinformats. Saura, busca’t un altre Saura. Conselleria d’Interior, eficàcia ja siusplau!

La caiguda de Prodi

Ahir llegia al diari la crònica sobre la caiguda de Prodi al Senat italià. Es qualificava la sessió d’’opereta’. Quina llàstima. Perquè el Senat no és el circ. Tot i que escopinades, insults, i intents d’agressió tampoc se’n veuen al circ. Des de quan es brinda al Senat? Doncs a Itàlia des d’aquesta setmana. Tot plegat sembla més propi d’una pel·lícula italiana que no pas d’una reunió de personalitats que governen un país.

Sincerament no he acabat d’entendre el perquè de la caiguda de Prodi. El rerefons vull dir. Els números són clars: 5 punts d’avantatge va obtenir l’oposició en la votació.
‘El partit que ha provocat aquesta crisi dins el govern són els democristians que formen part del Partit Popular Europeu. La setmana passada, els jutges van detenir 23 membres d’aquesta formació i van anunciar que estaven investigant el seu líder, Clemente Mastella, per haver recomanat una persona de confiança per un càrrec públic. Mastella es va indignar i va demanar la solidaritat de l’equip de govern. Prodi li va donar. Però el polémic polític democristià no en va tenir prou i va sortir del govern per passar-se a l’oposició. El Partit de Mastella només té l’1’4% dels vots però el seu suport era clau per mantenir la majoria al Senat’.
Prodi li dóna suport des del govern, insisteix dies més tard en que el cap del seu partit és innocent i voten en contra? Segurament hi ha molt més darrere que no sabem ni sabrem mai però la política és un sense sentit. Absurd. Interessant, però absurd.

Tres parlamentaris formaven part d’aquest grup que primerament recolzava a Prodi en el govern. Dos d’ells van votar en contra i un a favor. Això li va costar anar a l’hospital al que va votar a favor. Escopinades, insults i davant la pressió.. l’home es va desmaiar. Normal. I per acabar-ho d’adobar tot, els que van fer caure a Prodi, van brindar amb cava. Potser era català...?

Fes servir protector solar!!

Doncs sí nois, a vegades és imprescindible fer servir protector solar. De fet crec que és una de les olors que més m'agrada. Quan estàs de vacances, i abans de sortir de casa per anar a la platja et poses el protector... És aquella olor entre agradable i afalagadora...que no deixa ningú indiferent. Feu cas dels consells! Són interessants!

M'agrada molt un que diu alguna cosa així com: 'Coneix les regles, tot i que no tinguis intenció de seguir-les'...

Alee a cuidar-se!*

Duran i Lleida

Aquest matí a l'estació de Cerdanyola city m'he espantat. He vist un gran cartell amb la fotografia del Duran amb un text preocupant. Aquestes paraules em recorden al discurs xenòfob de Josep Anglada (PxC)...

L'infern de la premsa, suggerent títol per un video que intenta vendre bon periodisme. ¿Todos los periodistas vienen para acá? - es pregunta el prota.

Després de diversos intents per introduir-me en l'univers blocaire...espero que aquesta vegada sigui la bona! Veient que tots els pistatxos tenen bloc propi, la dress me up no podia ser menys així que aquí teniu aquest raconet. Un lloc per penjar fotos (de les meves i dels altres) però sobretot per escriure i penjar links d'allò que més em cridi l'atenció.

Esperant que aquest bloc tingui més futur que el myspace o el fotolog... em dono per benvinguda :)